Capítol 40
La festa ja havia acabat i estaven tots a la porta del garatge de casa en Xavi. Els pares del noi estaven acabant de posar els últims paquets al maleter del monovolum i la seva germana petita ja era dins esperant-los. Cap d'ells no s'atrevia a dir res, simplement es miraven entre ells i es quedaven capcots.
L'Aaron va fer un pas endavant i li va atançar la mà a en Xavi.
- Ei tío, cuida't eh? I escriu quan arribis.
- Sí home, no pateixis, i gràcies per haver vingut - li va repondre tot encaixant-li la mà.
- Vinga col•lega, quan vaghi a visitar a la meva àvia per nadal passaré a veure't, ok?
- Molt bé Toni, s'agrairà la visita... jeje.
- Xavi, escriu aviat, d'acord? - li va dir la Neus fent-li una abraçada.
- Just quan arribi m'hi posaré.
- Xavi tío, ja emdiràs de qui em còpio els deures de etcnologia, eh..? Jeje - va dir l'Edesi donant-li un cop de puny de broma a l'espatlla.
- Sí, què més voldria jo que tu t'haguessis copiat mai els meus deures, si sempre era al revés... jejeje - va dir tot fent xocar les mans.
- Bé, Xavi... Espero que et vagi molt bé a Galícia. A veure si t'apliques, eh? Però no deixis mai de ser tan pallaso com ara, sí? Vine aquí fes-me dos petons... - va dir la Marta mente li feia una abraçada.
- Bé, i tu enviam una postal quan arribis a la NBA, eh? Per cert, em deixaràs vendre a les revistes la foto del fi de curs de 8è en pijama? Per un bon preu, és clar...
- Mira que ets animal...
- Ei company... Vine aquí - va dir en Miquel, encara no assimilava que el seu millor amic marxés - Què faré jo sense tu, eh? Qui m'ajudarà ara? - va excamar menter es feien una abraçada - No ens oblidis, eh? Ja t'enviaré una còpia del disc de Bon Jovi que em vas demanar, d'acord?
- L'esperaré impacient - va repondre en xavi amb un somriure bastant forçat.
La situació era cada cop més tensa. Mai havia imaginat que hauria de deixar a tots els seus amics. I ara venia el més dur, dir adéu a la Gemma. Seria capaç? No ho sabia.
La resta del grup va marxar i els van deixar sols perquè tinguessin més intimitat. Va agafar les mans de la noia, aquelles mans tan fines i agradables, que trigaria tant a poder agafar altra vegada.
- ... hhhh....Sembla que ha arribat el moment... - va dir ella mentre el mirava amb aquella expressió desesperada. Tenia els ulls vermells de tnat que havia plorat i li apretava les mans com si així pogués evitar que marxés.
- Sí, això sembla - va dir ell tot donant un cop d'ull cap a la furgoneta on l'esperava la seva família - Saps que a mi m'agrada tampoc com a tu haver de fer això...
El noi li va apartar els cabells de la cara. Ella va abaixar el rostre i una llàgrima va caure.
- Va, si us plau, no poloris... no puc suportar vere't així... - va di ell abraçant-la mentre els ulls també se li negaven de llàgrimes.
Es van quedar abraçats uns minuts, plorant co dos nens petits desconsolats. Ell la va besar i ella el va mirar i va començar a córrer. No podia suportar veure com marxava. No podia quedar-se allà veient com el cotxe s'allunyava. Preferia marxar ella, sabia que ell era fort i que seria capaç de veure-la fugir. No va mirar enrere, sinó no hauria pogut continuar.
En Xavi s'havia quedat dret al mig del jardí, per la seva galta seguien caient les llàgrimes. La veia allà, corrent per no afrontar l'adéu. Ja s'ho pensava, la coneixia molt bé, i savia que no podria veure'l marxar sense fer res per impedir-ho. Va tancar els ulls, un últim sospir. Es va passar les mans per la cara i, respirant profundament va pujar al cotxe.
