Capítol 38
Aquella nit s'ho havien passat molt bé. l'Edesi i la Neus sortien al davant.
- Què els passa a aquells dos? - li va preguntar la gemma al Xavi.
- Sí noia, van molt més enganxats que de costum. - els ulls del Xavi es van obrir com dues taronges - Tu creus que ells també...?
- No! No ho crec... la Neus no...Sempre penses en el mateix! Jejeje.
Rere les rialles de la parella caminaven en Miquel i la Marta.
- T'ho has passat bé? - li va preguntar en Miquel - Què t'hi jugues...
<< - Què t'hi jugues a que no pots fer això? - Que no? - A que no m'atrapes? - Que no? Ara ho veuràs! - Marta vigila que caus! - Marta noo...>> Ara ho recordava tot, després de molt crits tot va quedar completament fosc, no sentia res. Les imatges que acabava de recordar la van atordir de tal manera que se li varen plegar les cames. En Miquel la va agafar i entre tots la van ajudar a seure en un banc.
- Mira! Una que ha begut massa! - deien uns que sortien del bar.
- Marta! et trobes bé? - en Miquel estava mol preocupat.
- No... no ho sé... crec, crec que sí...
- Què t'ha passat?
- No estava segura d'haver-ho recordat o imaginat.
- Em van atropellar, oi?
Va resseguir les cares del seus amics, un per un. Es miraven entre ells, però en Miquel va ser l'únic que va atrevir-se a contestar-li.
- Sí, va ser culpa meva...
Què passaria ara? Ningú sabia com reaccionaria la Marta, potser s'enfadaria més amb en Miquel. Però la sorpresa general va augmentar quan la marta el va abraçar mentre una llàgrima queia per la seva galta.
- No va ser culpa teva. L'última cosa en què vaig pensar vas ser tu, no volia que fos l'última vegada que ert veuria, no volia perdre't...
L'emoció va envair tot el grup, les noies ploraven i els nois, tot i intentar-ho, no podien retenir la llàgrima que els queia cara avall. A partir d'aquest moment va ser qüestió de temps que la Marta recuperés la memòria.
