Capítol 40

La festa ja havia acabat i estaven tots a la porta del garatge de casa en Xavi. Els pares del noi estaven acabant de posar els últims paquets al maleter del monovolum i la seva germana petita ja era dins esperant-los. Cap d'ells no s'atrevia a dir res, simplement es miraven entre ells i es quedaven capcots.
L'Aaron va fer un pas endavant i li va atançar la mà a en Xavi.
- Ei tío, cuida't eh? I escriu quan arribis.
- Sí home, no pateixis, i gràcies per haver vingut - li va repondre tot encaixant-li la mà.
- Vinga col•lega, quan vaghi a visitar a la meva àvia per nadal passaré a veure't, ok?
- Molt bé Toni, s'agrairà la visita... jeje.
- Xavi, escriu aviat, d'acord? - li va dir la Neus fent-li una abraçada.
- Just quan arribi m'hi posaré.
- Xavi tío, ja emdiràs de qui em còpio els deures de etcnologia, eh..? Jeje - va dir l'Edesi donant-li un cop de puny de broma a l'espatlla.
- Sí, què més voldria jo que tu t'haguessis copiat mai els meus deures, si sempre era al revés... jejeje - va dir tot fent xocar les mans.
- Bé, Xavi... Espero que et vagi molt bé a Galícia. A veure si t'apliques, eh? Però no deixis mai de ser tan pallaso com ara, sí? Vine aquí fes-me dos petons... - va dir la Marta mente li feia una abraçada.
- Bé, i tu enviam una postal quan arribis a la NBA, eh? Per cert, em deixaràs vendre a les revistes la foto del fi de curs de 8è en pijama? Per un bon preu, és clar...
- Mira que ets animal...
- Ei company... Vine aquí - va dir en Miquel, encara no assimilava que el seu millor amic marxés - Què faré jo sense tu, eh? Qui m'ajudarà ara? - va excamar menter es feien una abraçada - No ens oblidis, eh? Ja t'enviaré una còpia del disc de Bon Jovi que em vas demanar, d'acord?
- L'esperaré impacient - va repondre en xavi amb un somriure bastant forçat.
La situació era cada cop més tensa. Mai havia imaginat que hauria de deixar a tots els seus amics. I ara venia el més dur, dir adéu a la Gemma. Seria capaç? No ho sabia.
La resta del grup va marxar i els van deixar sols perquè tinguessin més intimitat. Va agafar les mans de la noia, aquelles mans tan fines i agradables, que trigaria tant a poder agafar altra vegada.
- ... hhhh....Sembla que ha arribat el moment... - va dir ella mentre el mirava amb aquella expressió desesperada. Tenia els ulls vermells de tnat que havia plorat i li apretava les mans com si així pogués evitar que marxés.
- Sí, això sembla - va dir ell tot donant un cop d'ull cap a la furgoneta on l'esperava la seva família - Saps que a mi m'agrada tampoc com a tu haver de fer això...
El noi li va apartar els cabells de la cara. Ella va abaixar el rostre i una llàgrima va caure.
- Va, si us plau, no poloris... no puc suportar vere't així... - va di ell abraçant-la mentre els ulls també se li negaven de llàgrimes.
Es van quedar abraçats uns minuts, plorant co dos nens petits desconsolats. Ell la va besar i ella el va mirar i va començar a córrer. No podia suportar veure com marxava. No podia quedar-se allà veient com el cotxe s'allunyava. Preferia marxar ella, sabia que ell era fort i que seria capaç de veure-la fugir. No va mirar enrere, sinó no hauria pogut continuar.
En Xavi s'havia quedat dret al mig del jardí, per la seva galta seguien caient les llàgrimes. La veia allà, corrent per no afrontar l'adéu. Ja s'ho pensava, la coneixia molt bé, i savia que no podria veure'l marxar sense fer res per impedir-ho. Va tancar els ulls, un últim sospir. Es va passar les mans per la cara i, respirant profundament va pujar al cotxe.

servido por endal sin comentarios compártelo

Capítol 39

- Llàstima que no poguessis convèncer els teus als teus pares de marxar passat l'estiu. - deia la Gemma, mentre amb la punta dels dits recorria l'abdomen del Xavi - Així, ara que tot s'ha arreglat, hauriem pogut disfrutar de més temps junts.
- Sí tens raó, però m'alegro que ja estiguis bé, perquè últimament tu tampoc estaves gaire fina...
- Encara no em puc creure que marxis aquest vespre...
- Ei, no et vull veure trista - li va dir el noi mentre la mirava fixament - M'ha fet molta il•lusió que em fessiu aquesta festa, us trobaré molt a faltar. Ei, no ploris... saps que vindré sempre que pugui... no s'acabarà aquí això nostre, d'acord?
- És que... no podré estar sense tu, sense que m'abracis i m'acaricïs els cabells - va dir la noia amb la veu mig ente-tallada per les llàgrimes.
El noi la va abraçar dolçament i va olorar els seus cabells. Sabia que passaria molt fins que pogués tornar a abraçar-la i sentir-la tan propera.

- Aahh!!!
L'aigua de la piscina d'en Miquel els va esquitxar. La Neus esbroncava l'Edesi perquè l'havia tirada a la piscina.
- Encara no he acabat la digestió!
- Ei Aaron! On són la Marta i en Miquel? - va preguntar el Toni - M'havien de dur una taronjada.
- Doncs no ho sé, deuen ser dins.
- Ah, els vaig a buscar...
- Espera! - va interrompre l'Edesi - Mira! - va dir senyalant l'habitació d'en Miquel, on algú tancava la cortina.
- Sort que els seus pares no hi són!
- Així prefereixes a un tío americà, tenyit i estúpid que a mi?
- Ei, ei, sense insultar... Jo mai he dit això.
- Doncs aleshores no cal que hi vagis! queda't aquí amb mi...
- Ja! Vas bé cirerer! M'agrada molt la seva música i són molt simpàtics.
- A més, no et queixis, ells van arribar primer...
- Ah sí? Doncs crec que jo puc fer que te'n oblidis ràpidament.
- Ah... prova-ho...
- De debò?
- Aha...
- Molt bé! Tu t'ho has buscat!
- Ei! Pessigolles no!
- Ah no? Doncs en què estaves pensant?
- Tu ja ho saps...
En Miquel va abraçar la noia i la va mirar directament als ulls. Ella va fer un mig somrís, va agafar delicadament la cara del noi entre les seves mans, va decantar un mica el cap i va apropar la boca a la del noi. Es van tornar a mirar als ulls i van somriure tots dos. Ell la va decantar sobre el llit i es va anar incorporant mentre ella li treia el jersei i es seguien fent petons. Els seus cors es van anar accelerant a mesura que la passió entre ells dos augmentava. Finalment es van estirar damunt del llit, el mateix on es van unir per primera vegada. La Marta es tornava a sentir feliç, mentre el noi besava el seu abdòmen i acaronava els seus pits, recordava perquè l'estimava tant, i comprenia que sempre l'estimaria i podria perdonar-li tot. Com havia arribat a trobar a faltar aquels petons, aquella tendresa, el sentir la respiració entretalada del noi mentre es fonien l'un en l'altre. Quan el noi va tornar a la seva boca i la va besar, tots dos es van exclamar en un sospir i es van abraçar.

- Com poden fer-ho?
- Tío Toni, no siguis carrincló!
- No home no. No és per això, però em refereixo a que, si jo tingués a tots els amics al pis de sota, baja, no crec que jo pogués... I menys amb el perill que arribin els pares!
- Ei! Doncs és emocionant! - va dir el Xavi - au!
- Calla! - li va dir la Gemma donant-li un cop de colze.
Es van quedar tots parats i van començar a riure, la parelleta s'havia enrojolat.
- Quina colla de... - deia l'Aaron - Mare meva, com sou.

servido por endal 3 comentarios compártelo

Capítol 38

Aquella nit s'ho havien passat molt bé. l'Edesi i la Neus sortien al davant.
- Què els passa a aquells dos? - li va preguntar la gemma al Xavi.
- Sí noia, van molt més enganxats que de costum. - els ulls del Xavi es van obrir com dues taronges - Tu creus que ells també...?
- No! No ho crec... la Neus no...Sempre penses en el mateix! Jejeje.
Rere les rialles de la parella caminaven en Miquel i la Marta.
- T'ho has passat bé? - li va preguntar en Miquel - Què t'hi jugues...
<< - Què t'hi jugues a que no pots fer això? - Que no? - A que no m'atrapes? - Que no? Ara ho veuràs! - Marta vigila que caus! - Marta noo...>> Ara ho recordava tot, després de molt crits tot va quedar completament fosc, no sentia res. Les imatges que acabava de recordar la van atordir de tal manera que se li varen plegar les cames. En Miquel la va agafar i entre tots la van ajudar a seure en un banc.
- Mira! Una que ha begut massa! - deien uns que sortien del bar.
- Marta! et trobes bé? - en Miquel estava mol preocupat.
- No... no ho sé... crec, crec que sí...
- Què t'ha passat?
- No estava segura d'haver-ho recordat o imaginat.
- Em van atropellar, oi?
Va resseguir les cares del seus amics, un per un. Es miraven entre ells, però en Miquel va ser l'únic que va atrevir-se a contestar-li.
- Sí, va ser culpa meva...
Què passaria ara? Ningú sabia com reaccionaria la Marta, potser s'enfadaria més amb en Miquel. Però la sorpresa general va augmentar quan la marta el va abraçar mentre una llàgrima queia per la seva galta.
- No va ser culpa teva. L'última cosa en què vaig pensar vas ser tu, no volia que fos l'última vegada que ert veuria, no volia perdre't...
L'emoció va envair tot el grup, les noies ploraven i els nois, tot i intentar-ho, no podien retenir la llàgrima que els queia cara avall. A partir d'aquest moment va ser qüestió de temps que la Marta recuperés la memòria.

servido por endal 1 comentario compártelo

Capítol 37

La música envaïa l'espai. La Marta no recordava com es ballava, però va decidir repetir els moviments d'en Miquel.
- En vols un altre?! - li va preguntar el noi mostrant-li el got buit.
- Sí! d'acord!
- Espera't aquí, ara torno!
Mentre la Marta esperava que en Miquel tornés, un noi ros d'ulls blaus se li va acostar.
- Ei hola!
- Hola!
- Com estàs?! Quan has sortit de l'hospital?
- Què?!
- Que quan has sortit de l'hospital?!
- Avui! Qui ets tu?!
- No em recordes?! Sóc en Carles!
- Carles?! No, no et recordo!
- Carles..., no el recordava, però el seu nom li sonava... El noi ballava i li va semblar haver-lo vist ballar en aquell bar alguna vegada. De sobte es va veure abraçada pel braç d'en Miquel. Aquesta imatge com la que anteriorment havia assimilat però, per què ho recordava ara? Si no estava pas amb en Miquel, potser aquest noi ros havia estat implicat en aquella situació.
- Carai! Ni que fes anys que no ens veiéssim!
- Ei Carles! Hola! - va aparèixer en Miquel.
- Ei! Què tal tío?
- Bé, què fas aquí?!
- He vingut amb en Pau i en Marc! Estan allà! Ei tíos!! Veniu!!
Mentre els dos nois saludaven a la Marta i quedaven parats en veure que no els coneixia, en Carles va agafar en Miquel i li va preguntar què passava.

- Així no recorda res?!
- Exacte, res de res!
- Osti! que fort tío! I com ho portes tu?!
- Mira! Anar aguantant! Ara sembla que comença a recordar algunes coses, però només les bones!
- Així dius que la Marta ha recordat tot el que sabia dels BackStreet Boys?! - en Xavi observava com la gemma movia les caderes, li encantava com ho feia.
- Doncs sí, de sobte ha recordat que els havia de veure i tot, només mirant la faldilla!
- Increïble!
- Perquè ho he vist, que sinó tampoc m'ho crec!
- No hi ha cap sala de música lenta?!
- Crec que sí!
- Doncs anem-hi! Tinc ganes d'abraçar-te una estona!
- Mmm... Una oferta interessant! Som-hi!
En mig de tot el batibull, asseguts ala barra hi havia la Neus i l'Edesi. EL noi la mirava seriosament i ella l'escoltava atenta.
- Fa temps que tu i jo anem junts a tot arreu... I, jo, i espero que tu també clar, baja, que... el que jo sento per tu no és simple efecte entre dos bons amics... i bé, jo em preguntava si tu...
- La Neus va somriure tímidament, feia molt de temps que esperava que el noi donés aquell pas. Sabia que ell era tímid i no l'havia volgut pressionar, tot i que tots creien que ren parella.
- Stxxxsss....
Li va posar un dit als llavis mentre s'acostava el poc tros que hi havia entre ella i el noi, i el besà dolçament. L'Edesi la va mirar i va somriure, entre ells dos tota por acabava de desaparèixer. Va somriure i li va fer un intens petó tot abraçant-la.

servido por endal sin comentarios compártelo

Capítol 36

- Hola Miquel, passa, la Marta ja baixa.
En Miquel es va quedar enlluernat quan la va veure a l'escala, feia molt de temps que no la veia tan arreglada, estava perfecta. Duia la faldilla curta de color blau marí, un jersei blau de tirants ajustat i unes sandàlies negres. S'havia recollit els cabells de davant la cara, de manera que els seus ulls verds destacaven perfectament. La Marta baixava lentament per l'escala i en Miquel l'observava, estava radiant. La gemma li havia explicat que ja recordava coses; semblava que mai hagués passat res.
- Hola Miquel - va dir ella.
- Hola... Estàs preciosa...
- Gràcies - va dir la noia tot enrojolant-se - Has vingut sol?
- Sí, hem quedat a la placeta d'aquí al costat.
- Ah, anem?
- Sí!
En Miquel li va oferir el braç, ella se'l va mirar tímidament i s'hi va agafar. En aquell moment va sentir un pessigolleig que li recorria l'esquena de dalt a baix; recordava aquella sensació. De sobte va tenir un altre "flash - back": Anava agafada del mateix braç i mirava el noi, duia una camisa negra i un jersei gris; entraven en una gran sala, era un ball... i aquí s'acabava altra vegada.
- Et trobes bé? De sobte fas mala cara - li va preguntar el noi enmoinat.
- És que... m'ha semblat recordar alguna cosa...
- Ah sí? El què?
- No ho sé... Era una situació semblant a aquesta, però entràvem en un lloc plè de gent.
Aleshores en Miquel va recordar que el dia del ball havien entrat agafats de la mateixa manera.
- El dia del ball de l'institut, hi vam anar junts.
El ball de l'institut... Sí recordava gent ballant, la gemma i el Xavi... Una foto, rialles, música...
- Ho recordes?
- Sí, alguna cosa... però no tot, recordo rialles, música, balls...
- No recordes el que va passar?
- No, suposo que ja ho faré.
- Sí, no t'hi obsessionis.
- Saps una cosa? No sé perquè, però tot el que he recordat fins ara és bo, no recordo res dolent, i dubto que la meva vida fos una utopia.
- És normal, segons el doctor, quan oblidem quelcom que no ens agrada, ens costa més recordar-ho.
- Ja deu ser això...
- Va dona, no et preocupis!
En un gest carinyós, el noi li va fer un petó a la galta, aleshores ella va tornar a recordar: Un petó al front i una abraçada, què devia passar? Aquella era una imatge trista però també reconfortant, segura...
- Miquel...
- Digues...
- Ei hola! - va dir el Xavi.
- Hola!
- Hola!
Un cop fetes totes les salutacions i bromes habituals entre ells, van començar a tirar.
- Què volies?
- És igual, deixa-ho córrer... - ja hi hauria temps perquè li expliqués què havia passat aquell dia.

servido por endal sin comentarios compártelo

Capítol 35

- No ho sé... Acabo de sortir de l'hospital..
- Va dona, per això mateix - deia la Gemma - Necessites que et toqui l'aire...
- Però no sé si estic en condicions...
- Segons el doctor has de tornar als llocs que et puguin ser familiars, així potser recordes res...
- Al veure a la Gemma allà asseguda, va tornar a tenir un "flash - back": era ella, asseguda al mateix lloc i parlant.
- Et trobes bé? - li va preguntar.
- Sí, és que... A vegades sembla que recordi imatges, però no sé de quan són ni de qui són...
- Et passa molt sovint?
- Quan estic amb tu ... i amb en Miquel.
- Amb en Miquel? Ja m'ho suposava. No pateixis, això és bo.
- Ja ho sé, però m'agradaria recordar. La mare m'ha ensenyat fotografies de quan era petita, alguna em sona, però encara no ho recordo.
- Tranquil•la, ja ho faràs.
- Això espero...
- Bé, què em dius? Sortim?
- No ho sé...
- Va filla, t'anirà bé sortir!
- Està bé, Sortiré...
- Així m'agrada. Ara marxo, ens veurem després.
- Adéu mama.
- Adéu senyora Gutiérrez.
- I què em poso?
- A veure el teu armari? - va dir la Gemma tot obrint-lo. En va treure una faldilla de color blau marí curta i acampanada. - Aquesta és la teva preferida, t'agrada?
- Sí...m'agrada.
La Marta es va quedar pensant, recordava música i molta gent. De sobte va començar a xiuxiuejar.
- "I'll never break your heart, I'll never make your cry..." És la del concert... La del concert dels BackStreet Boys!
- Sí, sí! Te'n recordes? Oh, que bé! Te'n recordes, Marta, te'n recordes!
- Sí! Ho recordo! I tant que sí! Oh! Quin dia és avui? Quin?!
- Quatre de Juliol, perquè?
- El dia tretze venen a Barcelona... I van dir que cada cop que vinguessin ens veuríem!
- Sí, m'ho vas dir! Oh, que bé!
- Sí! Les entrades! Estaven al primer calaix... Aquí estan!
- Te'n recordes de tot!
- Sí! Bé, de tot no... recordo això... i jugo a bàsquet... però ja està.
- Ja hem avançat molt, no pateixis.
- Sí, tens raó.
- Vaig a casa que he de sopar i vestir-me.
- Fins després...
- Fins a dos quarts de deu...
- Ei! Qui em vindrà a buscar? Perquè no ve pas de camí el bar...
- Això també? Oh! No ho sé, ja veurem, tu tranquil•la que algú vindrà.
- Està bé, fins després!
- Fins després!

servido por endal sin comentarios compártelo

Capítol 34

En Miquel seia en un banc del passeig; rumiava com s'ho faria perquè la Marta el tornés a estimar. Aquella tarda sortia de l'hospital i volia anar-la a veure, però tampoc sabia què dir-li.
- Ei! Què fas aquí ensopit? - li va preguntar el Xavi.
- Penso. Hola. Carai, que contents que veniu, irradieu felicitat...
- Ehh, és que... nosaltres... - amb la mirada ho deien tot.
- Avui?
- Aha...
- Ara?
- Sí...
- Ah... no sé... felicitats?
- Ei, què passa? No t'ho prenguis tant malament... que sembles ma mare... - va dir-li la Gemma.
- És que em porta records...
- Vols dir que la Marta i tu també...?
- També.
- Quan?
- Fa temps... poc després que tallés amb en Carles, a partir d'aquí vam començar a sortir...
- Osti tu, em sap greu...
- Per què? Va ser la millor nit de al meva vida...

En Miquel estava destrossat, la idea que allò no es repetiria mai més, que la Marta no l'estimaria més, passava constantment pel seu cap i el torturava.

- De vegades em pregunto de què em serveix viure, total sense ella res no té sentit, i si ella ja no m'estima...
- Ei, ei! Tío! - va dir en Xavi preocupat - No facis cap burrada tu ara! Què t'empatolles? Que no ho veus que sí que t'estima? El que passa és que se'n ha d'adonar, ja ho has fet dos cops, tu pots fer que ella ho recordi tot, només tu, m'entens? No se't acudeixi fer cap disbarat, sents? Cap!
- Va, anem a prendre un cafè i pensem com reconquistaràs aquest cop a la teva Julieta, Romeu! - va dir la gemma, per animar-lo una mica.
- Ja ho tinc! - va dir en Xavi.
- Què?? - li van preguntar tots dos a la vegada.
- Romeu i Julieta, podries vestir-te de Romeu i recitar-li alguns versos.
- Millor encara! Oblida't del vestit, li escriuràs els teus propis versos d'amor. Serà més intens encara!
- Sí, però primer ens hauria de recordar a tots - va dir en Miquel.
- És clar. Doncs anem a prendre el cafè i veiem què hi fem.
- Anem-hi, tampoc hi perdem res...
- Au va, animat una mica.
- Saps que si pogués ho faria.
- I pots! Què coi! I tant que pots!
- Aquesta nit anirem a ballar - va saltar la gemma - Us sembla bé?
- Sí! Bona idea, és que és tant llesta la meva nena...
- Ara no... Pensa en el teu col•lega...
- Sí, ehem, ho sento.
- Ara trucaré a la Neus i l'Edesi, convèncer a la Marta no serà tant fàcil però ho aconseguirem, ja ho veuràs.

servido por endal 1 comentario compártelo

Capítol 33

- Ara que la Marta es recupera, has de marxar?
- Sí Gemma, ja ho sabíem, res no ho pot evitar.
- Oh Xavi, et trobaré tant a faltar...
- I jo també, no podré viure sense tu... Recordes el dia que et vaig demanar per sortir?
- Sí, qui hauria dit que aguantaríem tant, oi?
- I més que aguantarem! Jo no ho penso acabar ara!
- Ni jo, però coneixeràs gent nova, altes noies...
- Però mai podré oblidar-te...
En Xavi i la Gemma es van fondre en un llarg i intens petó. S'estimaven, s'estimaven massa per oblidar-se, per separar-se, però a partir d'ara ja no els separaria ningú. Ella l'abraçava i el besava amb passió infinita i ell acariciava els seus llargs cabells com si fossin fils d'or que envoltaven els seu cos. Les seves mans recorrien el delicat cos de la noia, deslliçant-se per la seva pell com si fos la més pura i fina seda. Ella notava l'alè del noi a la nuca i no deixava de besar-lo dolçament, tal com si l'hagués de menjar a petons. Les seves ungles es van clavar a l'esquena del noi i tots dos es van endinçar en una profunda abraçada.
S'havien deixat portar pels seus sentiments fins al més enllà, tots dos s'havien convertit en un de sol, i estarien units per tota l'eternitat.

- Has sentit això? - va dir la Gemma.
- Els teus pares estan aparcant!
- I ara què fem?
- No ho sé! Vesteix-te!
- Sí, però que els diem?!
- Sortirem per la finestra!
- Per la finestra?!
- Sí, i baixem per l'arbre!
- D'acord! Som-hi!
- Espera! M'he de cordar els pantalons!
- Ah sí! Eh, agafa'l
- Què?!
- Agafa el d'allò!
- I què en faig?!
- El llences a la primera paperera!
- Molt bé! Som-hi! Ex... quin fàstic...
- Va! Calla i baixa!
- Ja està! Corre!
- Aquí hi ha una paperera! Llença'l!
- Ja està! Segueix corrent!
- No m'agafis amb aquesta mà!
- Ja podem parar!
- Sí, rentat la mà en aquesta font.
- Ja està.

En Xavi la va abraçar, es miraven fixament als ulls i es van fer un petò, molt curt però, perquè no podien aguantar més sense riure.
- De què rius Gemma?
- Estem bojos. Més que bojos!
- Estaré boig però t'estimo!
- I jo també t'estimo!

servido por endal 1 comentario compártelo