7 Octubre 2009
Bien, he vuelto. Mi cabeza vuelve a estar en orden... o eso creo (mi capacidad de auto-engaño ha quedado patente a estas alturas). Si más no, parece que he refrenado mi comportamiento semi-paranoico basado en nada. Esto de querer ir despacio y hacer carreras a la ves es ciertamente complicado.
Nota mental: a partir de ahora tengo que medir más mis palabras y pararme a pensar como te lo vas a tomar.
Pregunta al foro masculino: ¿Por qué cuando os ponemos un ejemplo basado en un hecho pasado os lo tomais como un reproche?
By the way, es interesante ver que no soy la única que se monta películas mentales ilógicas.
¿Qué he aprendido de la discusión del sábado?
1- No he de dar por hecho que si te ofrezco algo hoy cuentes con que lo mantengo en el tiempo; te lo tengo que ofrecer de nuevo en la siguiente ocasión. ¿Por qué? No tengo ni idea, pero parece ser que los ofrecimientos llevan fecha de caducidad.
2- Puedo ser tan o más cabezota que tú, pero no mandarte a tomar viento tuvo una grata recompensa.
3- Por algún motivo crees que te voy a estar echando todo en cara a la mínima ocasión. No sé con qué te has topado hasta el momento, pero tomaré paciencia hasta que veas que yo no soy así.
4- Esto no lo he descubierto, simplemente lo he confirmado: el messenger es un arma de doble filo bastante peligrosa. La próxima vez te llamo y nos ahorramos una amarga hora de discusión absurda.
Pero, si me preguntan cómo ha ido el fin de semana, solo puedo esbozar una gran sonrisa, pues me ha sentado como una semana de vacaciones. Porque cuando entraste en el coche, todo rastro de mal rollo se esfumó al instante. Porque pasar la noche a solas contigo ha sido más que agradable ( ¡y divertido, no lo voy a negar!). Porque me encanta observarte cuando duermes, con esa expresión tuya - siempre tan seria y concentrada - relajada por el sueño.
Dejemos aquí la pastelería, que os tendré que inyectar insulina en vena.
Lo que me importa realmente es haberme dado cuenta de que mis comeduras de cabeza eran absurdas, que disfrutas estando conmigo del mismo modo que yo contigo; y con eso tengo suficiente.
servido por endal
3 comentarios
compártelo
30 Septiembre 2009
Porque ni te entiendo a ti, ni me entiendo a mi.
Supongo que debe ser por la novedad de la situación; vivir por primera vez una situación así me hace darme cuenta de la poca experiencia que tengo en este campo a mi edad.
Hace un mes irrumpiste en mi vida. Es poco dirás. Sí, lo es. Pero por mucho que he intentado que las cosas sucedieran despacio, los hechos se han ido pisando los talones.
Más bien tengo la sensación de que empezamos al revés. Con tres miradas y un jugueteo de manos en menos de un minuto, tuvimos suficiente para pasar juntos toda la noche y no querer que se hiciera de día. Dos días se hicieron demasiado largos sin vernos, no te lo pensaste dos veces a venir a pasar otra noche conmigo. Y dos días después, arrancamos 15 minutos de nuestras agendas para compartir aunque fueran 100 metros de recorrido hasta el tren.
Y entonces, el viernes me dejaste esperando una llamada que anunciara tu llegada, tal y como habíamos quedado. Ciertamente ese sábado salí convencida de pasar de de ti, pero lo arreglaste respondiendo a mi perdida a las 5 de la mañana para comprobar si estaba bien. Muy bien, todo el mundo se equivoca, todos nos emborrachamos y nos olvidamos de llamar a alguien; reconozco que no fue para tanto. Simplemente es algo que me molesta muchísimo que me hagan. Pero no puedo resistirme a tu ojitos si me pides perdón.
Así que vuelta a empezar, siguen las conversaciones de largas horas en el mesenger, y volvemos a conseguir unos minutos entre semana que, como no, saben a poco.
Y entonces, oh! sorpresa! Mis padres anuncian que se van de viaje improvisado, así que tenemos la casa libre. Pero ya tienes tus planes familiares. Me mosqueo, pero bueno, son cosas planificadas con tiempo, no las puedes cambiar. Así que reducimos las esperanzas a que llegues a una hora razonable el sábado y puedas venir. Y entonces el destino te gasta una de esas bromas pesadas que tanto le gustan. Un accidente de coche y no puedes ir al acto programado. Superada la preocupación, vemos la luz y sucumbimos a las ganas de cuidarte y de que te cuide; te vendré a buscar a tu casa.
No quepo en mi de gozo, así que me dirijo a mi destino previo, acto social al que ya me había comprometido a ir. Y entonces te desdices de nuevo. Vale, tienes fiebre... lo entiendo, sí... aunque yo preferiría estar contigo si tuviera fiebre y me cuidaras... Vale, sí, hace muy poco que nos conocemos, está bien, no corramos.
Al fin, el jueves nos vemos. Voy a tu casa, a ver cómo estás y cuidarte un poco. No mantenemos nuestra palabra y pasa lo que teníamos tantas ganas de que pasara. De hecho, consigues hacer salir esa faceta de mi que, hasta ahora, estaba medio escondida.
Y el fin de semana me ofrezco a hacerte compañía, ya que tus amigos irán a esa fiesta a la que tanto te apetecía ir y no puedes. Pero no, de nuevo tienes compromisos familiares. Y entiendo que tu familia te quiera ver, pero me empieza a tocar la moral. Por lo menos al principio expresabas desagrado por no poder quedar, ahora lo ves ya como algo normal.
Se acerca el próximo fin de semana, del que hemos hablado desde el primer día, pues mis padres no estarán en casa y podremos estar juntos sin tener que mirar el reloj. Y resulta que se te ha olvidado. Y me pregunto, ¿cómo lo haces para olvidarte si hace 4 días hablábamos de cuántos condones íbamos a comprar para este fin de semana?
Y es entonces cuando me empiezo a dar cuenta de que nuestras conversaciones ya no son como al principio, ya no me dices las ganas que tienes de hacerme de todo, ni que te gustaría estar conmigo en ese momento... ¿dónde ha quedado aquello de que lo que pasó el primer día no es algo normal en ti? Y me siento como una paranoica, creo que pienso demasiado. Al fin y al cabo, no habíamos establecido ningún tipo de compromiso ni relación. Y me parece bien, no busco compromiso por ahora, y menos con alguien a quien acabo de conocer. Pero me pregunto si soy la única que se está involucrando sentimentalmente, la única que no solo siente atracción sexual, sino también estímulo intelectual. Tal vez, para ti solo sea sexo. Y si es así, tampoco me importaría, si lo establecemos de mutuo acuerdo y antes de que mi cerebro decida dejarse llevar por el fantaseo. Pero entonces, ¿por qué cuando hablas das por hecho que esto va por largo, sin fecha de caducidad? Con lo que tu matizas siempre el vocabulario, no creo que lo digas por decir. Entonces, ¿qué es? ¿Estás tan perdido como yo? Porque yo lo estoy mucho. Tengo miedo a enamorarme de ti, y que para ti sea solo un juego. Tengo miedo de creer que me enamoro de ti, y enamorarme de la situación.
Y conforme escribo estas líneas me doy cuenta de lo que me pasa. Tengo miedo, sí, eso es lo que me pasa. Miedo dejarme llevar, a dejar pisar mi orgullo y que me dañen de nuevo.
Dime, ¿qué es lo que esperas de mi?
servido por endal
5 comentarios
compártelo
14 Julio 2009
Llevo todo el día descolocada.
De hecho, hace días que me llegan notícias sorprendetes que me tienen bastante alucinada. No se si tanto por las notícias como por la protagonista.
Y una de estas notícias ha venido acompañada de un recuerdo. Pero el recuerdo que yo guardaba como algo completamente cierto e intancto, ha resultado estar faltado de bastantes detalles.
Y me ha desmontado un poco, porque... ¿somos lo que hemos vivido, no? Luego, somos lo que recordamos, porque si no lo recordamos, es como si no lo hubieramos vivido... Pero, ¿que pasa si 5 años después descubres que tu recuerdo no era tal y como pensabas?
Es realmente extraño, aunque a la vez agradable puesto que ahora cuadran más las sensaciones con el recuerdo. Pero no por eso deja de ser una sensación parecida a cuando se engancha un vinilo...
Y el rugido de la aguja rayando el disco no deja de mezclarse en mi celebro junto a toda la nueva información que he recibido estos días, creando miles de "¿Qué hubiera pasado si hubiera hecho esto o lo otro?"
En fin, me voy a dormir, a ver si hoy a nadie le da por llamarme de madrugada, que parece ser que se esta conviertiendo en costumbre por mis alrededores.
servido por endal
3 comentarios
compártelo
6 Julio 2009
Por fin!
Se acabaron los examenes, estoy prácticamente de vacaciones. Prácticamente porque aun tengo que ir a trabajar, pero esto de tener todas las tardes libres me está gustando, sí ^^
Pido disculpas por mi ausencia, pero lo primero es lo primero. ¿Novedades? No muchas por el momento.
Hoy hace una semana del último examen, y parece que haga un mes, ya que no he parado. Un poco de playa (pese al gafe que me persigue, que cada vez que voy acaba lloviendo...), cenas, fiestas, compras... en resúmen, recuperando a aquellos que a lo mejor tenía un poco olvidados.
Y, por gran sorpresa mía, la reaparición de quien fué una gran amiga. La vida está llena de sorpresas, y cuando menos te lo esperas, aquellos que se alejaron de ti, deciden reaparecer. Decisión de cada uno es recibirlos con los brazos abiertos o darles la espalda. Esta vez he optado por abrir los brazos al máximo, pues creo que valdrá mucho la pena.
Os dejo por hoy, nos vemos pronto :]
servido por endal
sin comentarios
compártelo
31 Mayo 2009
La festa ja havia acabat i estaven tots a la porta del garatge de casa en Xavi. Els pares del noi estaven acabant de posar els últims paquets al maleter del monovolum i la seva germana petita ja era dins esperant-los. Cap d'ells no s'atrevia a dir res, simplement es miraven entre ells i es quedaven capcots.
L'Aaron va fer un pas endavant i li va atançar la mà a en Xavi.
- Ei tío, cuida't eh? I escriu quan arribis.
- Sí home, no pateixis, i gràcies per haver vingut - li va repondre tot encaixant-li la mà.
- Vinga col•lega, quan vaghi a visitar a la meva àvia per nadal passaré a veure't, ok?
- Molt bé Toni, s'agrairà la visita... jeje.
- Xavi, escriu aviat, d'acord? - li va dir la Neus fent-li una abraçada.
- Just quan arribi m'hi posaré.
- Xavi tío, ja emdiràs de qui em còpio els deures de etcnologia, eh..? Jeje - va dir l'Edesi donant-li un cop de puny de broma a l'espatlla.
- Sí, què més voldria jo que tu t'haguessis copiat mai els meus deures, si sempre era al revés... jejeje - va dir tot fent xocar les mans.
- Bé, Xavi... Espero que et vagi molt bé a Galícia. A veure si t'apliques, eh? Però no deixis mai de ser tan pallaso com ara, sí? Vine aquí fes-me dos petons... - va dir la Marta mente li feia una abraçada.
- Bé, i tu enviam una postal quan arribis a la NBA, eh? Per cert, em deixaràs vendre a les revistes la foto del fi de curs de 8è en pijama? Per un bon preu, és clar...
- Mira que ets animal...
- Ei company... Vine aquí - va dir en Miquel, encara no assimilava que el seu millor amic marxés - Què faré jo sense tu, eh? Qui m'ajudarà ara? - va excamar menter es feien una abraçada - No ens oblidis, eh? Ja t'enviaré una còpia del disc de Bon Jovi que em vas demanar, d'acord?
- L'esperaré impacient - va repondre en xavi amb un somriure bastant forçat.
La situació era cada cop més tensa. Mai havia imaginat que hauria de deixar a tots els seus amics. I ara venia el més dur, dir adéu a la Gemma. Seria capaç? No ho sabia.
La resta del grup va marxar i els van deixar sols perquè tinguessin més intimitat. Va agafar les mans de la noia, aquelles mans tan fines i agradables, que trigaria tant a poder agafar altra vegada.
- ... hhhh....Sembla que ha arribat el moment... - va dir ella mentre el mirava amb aquella expressió desesperada. Tenia els ulls vermells de tnat que havia plorat i li apretava les mans com si així pogués evitar que marxés.
- Sí, això sembla - va dir ell tot donant un cop d'ull cap a la furgoneta on l'esperava la seva família - Saps que a mi m'agrada tampoc com a tu haver de fer això...
El noi li va apartar els cabells de la cara. Ella va abaixar el rostre i una llàgrima va caure.
- Va, si us plau, no poloris... no puc suportar vere't així... - va di ell abraçant-la mentre els ulls també se li negaven de llàgrimes.
Es van quedar abraçats uns minuts, plorant co dos nens petits desconsolats. Ell la va besar i ella el va mirar i va començar a córrer. No podia suportar veure com marxava. No podia quedar-se allà veient com el cotxe s'allunyava. Preferia marxar ella, sabia que ell era fort i que seria capaç de veure-la fugir. No va mirar enrere, sinó no hauria pogut continuar.
En Xavi s'havia quedat dret al mig del jardí, per la seva galta seguien caient les llàgrimes. La veia allà, corrent per no afrontar l'adéu. Ja s'ho pensava, la coneixia molt bé, i savia que no podria veure'l marxar sense fer res per impedir-ho. Va tancar els ulls, un últim sospir. Es va passar les mans per la cara i, respirant profundament va pujar al cotxe.
servido por endal
sin comentarios
compártelo
31 Mayo 2009
- Llàstima que no poguessis convèncer els teus als teus pares de marxar passat l'estiu. - deia la Gemma, mentre amb la punta dels dits recorria l'abdomen del Xavi - Així, ara que tot s'ha arreglat, hauriem pogut disfrutar de més temps junts.
- Sí tens raó, però m'alegro que ja estiguis bé, perquè últimament tu tampoc estaves gaire fina...
- Encara no em puc creure que marxis aquest vespre...
- Ei, no et vull veure trista - li va dir el noi mentre la mirava fixament - M'ha fet molta il•lusió que em fessiu aquesta festa, us trobaré molt a faltar. Ei, no ploris... saps que vindré sempre que pugui... no s'acabarà aquí això nostre, d'acord?
- És que... no podré estar sense tu, sense que m'abracis i m'acaricïs els cabells - va dir la noia amb la veu mig ente-tallada per les llàgrimes.
El noi la va abraçar dolçament i va olorar els seus cabells. Sabia que passaria molt fins que pogués tornar a abraçar-la i sentir-la tan propera.
- Aahh!!!
L'aigua de la piscina d'en Miquel els va esquitxar. La Neus esbroncava l'Edesi perquè l'havia tirada a la piscina.
- Encara no he acabat la digestió!
- Ei Aaron! On són la Marta i en Miquel? - va preguntar el Toni - M'havien de dur una taronjada.
- Doncs no ho sé, deuen ser dins.
- Ah, els vaig a buscar...
- Espera! - va interrompre l'Edesi - Mira! - va dir senyalant l'habitació d'en Miquel, on algú tancava la cortina.
- Sort que els seus pares no hi són!
- Així prefereixes a un tío americà, tenyit i estúpid que a mi?
- Ei, ei, sense insultar... Jo mai he dit això.
- Doncs aleshores no cal que hi vagis! queda't aquí amb mi...
- Ja! Vas bé cirerer! M'agrada molt la seva música i són molt simpàtics.
- A més, no et queixis, ells van arribar primer...
- Ah sí? Doncs crec que jo puc fer que te'n oblidis ràpidament.
- Ah... prova-ho...
- De debò?
- Aha...
- Molt bé! Tu t'ho has buscat!
- Ei! Pessigolles no!
- Ah no? Doncs en què estaves pensant?
- Tu ja ho saps...
En Miquel va abraçar la noia i la va mirar directament als ulls. Ella va fer un mig somrís, va agafar delicadament la cara del noi entre les seves mans, va decantar un mica el cap i va apropar la boca a la del noi. Es van tornar a mirar als ulls i van somriure tots dos. Ell la va decantar sobre el llit i es va anar incorporant mentre ella li treia el jersei i es seguien fent petons. Els seus cors es van anar accelerant a mesura que la passió entre ells dos augmentava. Finalment es van estirar damunt del llit, el mateix on es van unir per primera vegada. La Marta es tornava a sentir feliç, mentre el noi besava el seu abdòmen i acaronava els seus pits, recordava perquè l'estimava tant, i comprenia que sempre l'estimaria i podria perdonar-li tot. Com havia arribat a trobar a faltar aquels petons, aquella tendresa, el sentir la respiració entretalada del noi mentre es fonien l'un en l'altre. Quan el noi va tornar a la seva boca i la va besar, tots dos es van exclamar en un sospir i es van abraçar.
- Com poden fer-ho?
- Tío Toni, no siguis carrincló!
- No home no. No és per això, però em refereixo a que, si jo tingués a tots els amics al pis de sota, baja, no crec que jo pogués... I menys amb el perill que arribin els pares!
- Ei! Doncs és emocionant! - va dir el Xavi - au!
- Calla! - li va dir la Gemma donant-li un cop de colze.
Es van quedar tots parats i van començar a riure, la parelleta s'havia enrojolat.
- Quina colla de... - deia l'Aaron - Mare meva, com sou.
servido por endal
3 comentarios
compártelo
31 Mayo 2009
Aquella nit s'ho havien passat molt bé. l'Edesi i la Neus sortien al davant.
- Què els passa a aquells dos? - li va preguntar la gemma al Xavi.
- Sí noia, van molt més enganxats que de costum. - els ulls del Xavi es van obrir com dues taronges - Tu creus que ells també...?
- No! No ho crec... la Neus no...Sempre penses en el mateix! Jejeje.
Rere les rialles de la parella caminaven en Miquel i la Marta.
- T'ho has passat bé? - li va preguntar en Miquel - Què t'hi jugues...
<< - Què t'hi jugues a que no pots fer això? - Que no? - A que no m'atrapes? - Que no? Ara ho veuràs! - Marta vigila que caus! - Marta noo...>> Ara ho recordava tot, després de molt crits tot va quedar completament fosc, no sentia res. Les imatges que acabava de recordar la van atordir de tal manera que se li varen plegar les cames. En Miquel la va agafar i entre tots la van ajudar a seure en un banc.
- Mira! Una que ha begut massa! - deien uns que sortien del bar.
- Marta! et trobes bé? - en Miquel estava mol preocupat.
- No... no ho sé... crec, crec que sí...
- Què t'ha passat?
- No estava segura d'haver-ho recordat o imaginat.
- Em van atropellar, oi?
Va resseguir les cares del seus amics, un per un. Es miraven entre ells, però en Miquel va ser l'únic que va atrevir-se a contestar-li.
- Sí, va ser culpa meva...
Què passaria ara? Ningú sabia com reaccionaria la Marta, potser s'enfadaria més amb en Miquel. Però la sorpresa general va augmentar quan la marta el va abraçar mentre una llàgrima queia per la seva galta.
- No va ser culpa teva. L'última cosa en què vaig pensar vas ser tu, no volia que fos l'última vegada que ert veuria, no volia perdre't...
L'emoció va envair tot el grup, les noies ploraven i els nois, tot i intentar-ho, no podien retenir la llàgrima que els queia cara avall. A partir d'aquest moment va ser qüestió de temps que la Marta recuperés la memòria.
servido por endal
1 comentario
compártelo
31 Mayo 2009
La música envaïa l'espai. La Marta no recordava com es ballava, però va decidir repetir els moviments d'en Miquel.
- En vols un altre?! - li va preguntar el noi mostrant-li el got buit.
- Sí! d'acord!
- Espera't aquí, ara torno!
Mentre la Marta esperava que en Miquel tornés, un noi ros d'ulls blaus se li va acostar.
- Ei hola!
- Hola!
- Com estàs?! Quan has sortit de l'hospital?
- Què?!
- Que quan has sortit de l'hospital?!
- Avui! Qui ets tu?!
- No em recordes?! Sóc en Carles!
- Carles?! No, no et recordo!
- Carles..., no el recordava, però el seu nom li sonava... El noi ballava i li va semblar haver-lo vist ballar en aquell bar alguna vegada. De sobte es va veure abraçada pel braç d'en Miquel. Aquesta imatge com la que anteriorment havia assimilat però, per què ho recordava ara? Si no estava pas amb en Miquel, potser aquest noi ros havia estat implicat en aquella situació.
- Carai! Ni que fes anys que no ens veiéssim!
- Ei Carles! Hola! - va aparèixer en Miquel.
- Ei! Què tal tío?
- Bé, què fas aquí?!
- He vingut amb en Pau i en Marc! Estan allà! Ei tíos!! Veniu!!
Mentre els dos nois saludaven a la Marta i quedaven parats en veure que no els coneixia, en Carles va agafar en Miquel i li va preguntar què passava.
- Així no recorda res?!
- Exacte, res de res!
- Osti! que fort tío! I com ho portes tu?!
- Mira! Anar aguantant! Ara sembla que comença a recordar algunes coses, però només les bones!
- Així dius que la Marta ha recordat tot el que sabia dels BackStreet Boys?! - en Xavi observava com la gemma movia les caderes, li encantava com ho feia.
- Doncs sí, de sobte ha recordat que els havia de veure i tot, només mirant la faldilla!
- Increïble!
- Perquè ho he vist, que sinó tampoc m'ho crec!
- No hi ha cap sala de música lenta?!
- Crec que sí!
- Doncs anem-hi! Tinc ganes d'abraçar-te una estona!
- Mmm... Una oferta interessant! Som-hi!
En mig de tot el batibull, asseguts ala barra hi havia la Neus i l'Edesi. EL noi la mirava seriosament i ella l'escoltava atenta.
- Fa temps que tu i jo anem junts a tot arreu... I, jo, i espero que tu també clar, baja, que... el que jo sento per tu no és simple efecte entre dos bons amics... i bé, jo em preguntava si tu...
- La Neus va somriure tímidament, feia molt de temps que esperava que el noi donés aquell pas. Sabia que ell era tímid i no l'havia volgut pressionar, tot i que tots creien que ren parella.
- Stxxxsss....
Li va posar un dit als llavis mentre s'acostava el poc tros que hi havia entre ella i el noi, i el besà dolçament. L'Edesi la va mirar i va somriure, entre ells dos tota por acabava de desaparèixer. Va somriure i li va fer un intens petó tot abraçant-la.
servido por endal
sin comentarios
compártelo