Yo Siempre Tengo Razón

- Bé, ja estem a soles, digues.
La Gemma va respirar profundament i va mirar cap a l'infinit, la preocupació havia augmentat en la seva expressió.
- Veuràs, poc abans que el Xavi marxés, estàvem tots dos sols a casa meva... Estàvem a la meva abitació, asseguts al llit i parlèvem.
- Sí, segueix.
- Doncs, jo li deia que no volia que marxés, que el trobaria molt a faltar...
- Normal.
- Total... que ens vam començar e enrotllar... i... bé, jo estava molt emocionada i... - va tallar la seva explicació per agafar aire i es va tapar la cara amb les mans.
- És que ara te'n peedeixes?
- No... bé, crec que no... però...
- Vinga va, no passa res, explica'm-ho.
- Fa cinc dies que m'havia de venir la regla.
- Què vols dir? Que no vau fer servir preservatiu?
- Sí, però em temo que es devia trencar, o per alguna raó no devia funcionar.
- N'estàs segura?
- Avui he anat a la farmàcia a comprar això - la Gemma va treure de la seva bossa un test d'embaràs.
- Encara no ho has provat?
- No m'hi he vist amb cor...
- Però no pots esperar més, te'n has d'assegurar.
- Però... i surt que estic embarassada?
- Aleshores hauràs de decidir què vols fer. I li hauràs d'explicar al Xavi.
- No sé si podré...
- A veure, déixa'm llegir le sinstruccions.
La Marta s'havia posat molt nerviosa, n'hi havia prou amb veure la Gemma. S'advertia la por en la seva mirada. Va començar a llegir les instruccions, i va buscar com conèixer els resultats.
- Aquí diu que si surten dues ratlletes és que estàs prenyada. Té, ho has de provar.
- Està bé - la Gemma va agafar el test amb la mà tremolosa i va entrar al lavabo - t'esperes aquí, si us plau?
- És clar que sí.

Ja feia cinc minuts que la Gemma havia entrat al bany i encara no n'havia sortit. La Marta començava a impacientar-se.
- Gemma, estàs bé? Per què no surts?
El pom de la porta es ma girar i aquesta es va anar obrint lentament. La Gemma va aparèixer amb la cara plena de llàgrimes.
- Dues ratlletes... - va dir mentre li ensenyava el test a la seva amiga.
A la Marta li va caure una llàgrima per la galta i va abraçar a la Gemma, que ara ja temolava tota ella.

- Què noies? Com va anar? - va preguntar el Miquel.
- Bé - va respondre la Gemma que estava afònica.
- Què? No t'he sentit...
- Va anar molt bé, va ser genial...
- Sí, vam parlar amb ells...
- I ens van ensenyar els seus balls...
Les noies es veien molt emocionades, tot i que la Gemma tenia un toc de preocupació al rostre.
- Però, a quina hora vau tornar? - va dir l'Edesi.
- Em sembla que eren les sis... No, no, eren les cinc, oi?
- Sí, eren més o menys les cinc.
- I després del concert, què vau fer?
- Vam anar a l'hotel on s'allotjaven...
- Sí, i ens van deixar una habitació per dutxar-nos i canviar-nos!
- Sí, i després vam anar a sopar a un restaurant...
- I va ser molt divertit, perquè en Brian no parava de fer bromes als cambrers...jeje...
- Sí, però el millor va ser quan l'A.J. es va posar a ballar al mig de la discoteca...
- I tant, no si, no vam passar desapercebuts no...
- I quan vam anar al karaoke què?
- Ostres, que divertit va ser...
- En Howie cantant cançons dels seixante amb en Nick, i....
- I després ens van fer sortir a nosaltres a cantar...
- Jeje, va ser molt divertit...
- Sí, però quina vergonya!
- No, si ja m'ho imagino...
- Sí, fa dos dies i encara esteu afòniques... - va dir l'Edesi.
- Baja, ara entenc que a la matinada ploqués...
- Jejeje, tío, que bona aquesta....
- Ei, no et passis - va dir la Neus - segur que tu ho hauries fet pitjor.
- Home i tant, hauria nevat si jo arribo a cantar!
- Jejeje!

La Gemma va acostar-se a l'orella de la Marta per parlar amb ella en veu baixa.
- Després podem parlar si us plau?
- Sí, que passa res?
- T'he de comentar una cosa...
La Marta es va quedar rumiant, la seva amiga estava molt seriosa, es notava que hi havia quelcom voltant-li pel cap.
- Bé, voleu alguna cosa de veure? - va dir el Toni.
- Sí, i tant, jo vull una coca-cola.
- Està bé, una cola pel Miquel, i tu Edesi?
- Una taronjada mateix.
- Jo també en vull una - va dir la Marta.
- D'acord, i tu què vols Gemma? Tu una llimonada, oi Aaron?
- Sí, com sempre.
- Jo... un got suc de préssec.
- Molt bé, doncs ara vinc!

Els nois les havien acompanyat a les grades, al lloc que tenien reservat. Les noies van obrir la pancarta i la van penjar. S'ho havien passat d'allò més bé amb els nois, tal i com havia dit la Marta, eren molt simpàtics. Brian no havia parat de fer-les riure amb les seves ganyotes i imitacions. Howie era molt dolç i els donava totes les atencions. Kevin, que semblava el més seriós, havia estat fent la murga a Nick, i l'A.J. se'n reia. Els havien ensenyat els vestidors i tota la roba que es posaven. Els havien presentat als músics i als ballarins. Els van ensenyar alguns passos dels seus balls amb l'ajuda de la Fàtima i els havien explicat anècdotes de to el món. Ara estava a punt de començar el concert, però s'haurien de perdre l'última cançó per pujar a la furgoneta abans que els nois i poder marxar a l'hotel quan les fans encara no haguessin sortit del recinte. El Palau Sant Jordi de Barcelona estava ple a vessar, hi havia 18950 fans esperant que aquells cinc nois meravellosos sortissin a l'escenari. De tant en tant es sentia algun crit, però quan la llum es va apagar la gent es va tornar boja. La gent de la pista es va acostar a l'escenari, només es veien centenars de caps intentant fer-se un lloc per veure als cantants. Va començar a sonar la música de la Guerra de les galàxies, mentre els músics i els ballarins desfilaven cap a l'escenari. Semblava que ningú pogués cridar més, que havien arribat al límit de les seves veus, però quan van aparèixer ells va ser el punt culminant, els crits eren eixordadors. Van aparèixer "volant" sobre unes taules de surf i van fer un recorregut pels cinc costats de l'escenari central. A partir d'aquí van començar a cantar, ells i el públic durant dues magnífiques hores, plenes de somriures, llàgrimes, crits i infinitat d'emocions. quan ballaven les coreografies de les cançons més animades i mogudes, la temperatura de l'estadi augmentava vertiginosament; i quan cantaven les balades, la tendresa es filtrava fins als ossos. Quan van dedicar la cançó "Show me the meaning of being lonely" se'ls va posar la pell de gallina, tot l'estadi es va agafar de les mans i va cantar a la vegada. Tot i que no es van poder quedar a veure "I want it that way", des de la furgoneta sentien els crits de els fans al acabar el concert.
Els BackStreet Boys van pujar i la furgoneta va arrencar ràpidament.
- Did you enjoy the show? - va preguntar Brian.
La Neus li va traduir a la Gemma.
- Diu que si ens ha agradat el concert.
- M'ha encantat, ha sigut fantàstic!
- It was fantastic!
- We're going to the hotel and then we'll go to have a shower. It was so hot in the concert, if you want you ca take a room and have a shower too...
- Diu que anem a l'hotel i es dutxaran. Que si volem podem agafar una habitació i dutxar-nos també, perquè al concert hi feia molta calor.
- Ok, thanks!
En arribar a l'hotel, els van deixar una habitació i es van dutxar. S'ho havien passat molt bé, però tenien molt mal de coll. Al cap de tes quarts d'hora van picar a la porta, les venien a buscar per sortir de festa.
Primer van anar a sopar a un restaurant. Era impossible que Brian i Nick passessin cinc minuts seguits sense fer-se cap broma. Després van anar al Maremàgnum, a diverses discoteques i després van passejar per la platja veient les estelles.
A les cinc de la matinada van tornar a l'hotel, allà es van fer fotografies i es van acomiadar, només fins a la propera vegada que tornessin a Barcelona.
El conductor de la furgoneta les va acompanyar a casa perquè era molt tard, però els nois no hi van poder anar perquè el manager no els va deixar.

La Marta va mirar a les seves amigues. Estaven a la plaça d'Espanya, ara només havien d'anar pujant fins arribar al Palau Sant Jordi. Eren dos quarts de quatre, hi havia gent per tot arreu, la majoria pujant per fer cua. Elles s'havien arreglat, duien una motxilla amb els peluixos, els poemes i els dibuixos, la pancarta i les samarretes pel concert. També duien aigua per no passar set. Ben agafades, però dins de la butxaca perquè no caiguessin, duien les entrades de "backstage" Estaven molt nervioses, era el gran dia en el qual el seu somni es faria realitat. Ja havien avisat a casa que tornarien tard, potser a les 6 o 7 del matí, perquè després del concert anirien a algun lloc amb els BSB. Anaven pujant per les escales automàtiques. La Gemma va es va treure l'entrada de la butxaca i es va embadalir amb la fotografia que hi havia impresa.
- Gemma guarda-la - li va dir la Neus.
- És que necessito veure la seva foto... Encara no m'ho puc creure...
- Xst! - li va dir la Marta - Ningú ha de saber que entrarem al "backstage", saps què farien les fans per arribar-hi?
- Ho sento, ja la guardo...
No podien permetre que els prenguessin l'entrada, i a més, si algú sapigués que després sortirien amb ells se les menjarien vives.
- Mira la mà - va dir la Neus, estenent la mà que li tremolava com una fulla.
- Sí, sort que entrem ara!
Es van acostar a les taquilles.
- Hola! - els va dir al noi de la taquilla que venia les entrades - Les voleu per avui o per demà?
- No, tenim aquestes. - la Marta va mostrar amb molta cura la seva entrada especial - Howie ens va dir que uns nois ens acompanyarien dins.
- A veure un moment...- el noi es va aixecar i va tornar al cap d'uns minuts - Aquests nois us acompanyaran.
Es van girar i van veure tres nois amb un peto taronja on hi deia SEGURIDAD.
- Sou afortunades - va dir un dels nois mentre passaven pel costat de la fila de fans del grup que les miraven intrigades - No han fet cap altra trobada amb fans, vosaltres sou les úniques. Com us ho heu fet?
- Jo els vaig conèixer l'any passat - va dir la Marta - I em van prometre que estaríem junts cada cop que vinguessin a Barcelona.
- Jo no ho diria gaire alt, estan tan histèriques que si et senten no arribem a la porta...Jejeje.
- Jejejeje.
- Entrarem per darrere, perquè no podem obrir les portes del davant. Som-hi!
Van passar pel mig d'una fila i van donar la volta al Sant Jordi. Van entrar per una porta i van trobar un gran rebedor. Davant hi havia una gran finestra i es veia com acabaven de preparar l'escenari. Encara no hi havia públic perquè faltaven 4 hores per començar el concert, encara que només dues per obrir les portes. A dalt de l'escenari, els cinc nois acabaven de fer les proves de so.
- Ara faran un assaig d'algunes cançons. Veniu per aquí.
Les van portar a una sala on hi havia sofàs, beguda i menjar.
- Us presentaré a Denise.
- La mare de l'A.J.? - va dir la Gemma.
- Sí, vine. Denise, hello!
- Oh, hello! - va dir la dona, que es veia molt simpàtica i amable.
- These are the girls that Nick invited.
- Hi girls! How are you?
- Good thanks - van dir elles.
- Aquesta és la Laura, és traductora.
- Hola noies, què tal?
Els nois de seguretat van marxar i la Laura els va presentar a gent de l'equip que hi havia a la sala. Denise els parlava i la Laura els ho traduïa tot.
- Ara estan acabant d'assajar, a dos quarts de sis pararan i vindran aquí amb nosaltres, ales set menjaran i després ja es prepararan.
Les noies estaven encantades.
- Denise - va dir la Gemma - A veure si em surt: Your son is my favourite boy!
- Oh, thank you!
Aquella veu li era inconfusiblement familiar, la Gemma es va girar i va emetre una espècie de sospir o de crit apagat.
- I've forgotten my knee guards! - va dir A.J. - Hi Marta! What's up?
A.J. es va acostar a la Marta i li va fer dos petons, les altes es van quedar parades de la naturalitat amb què la va saludar.
- They are your friends? Hello, I'm A.J. - es va presentar a la Neus i la Gemma, i els va fer dos petons - All the catalan girls are very beautiful, jeje. I adore all the girls in the world but in Spain, you're better!
- Ha vingut a buscar les genolleres - els va explicar la Laura - Diu que les catalanes són molt maques, que adora a totes les noies del món, però que a Espanya hi ha les millors.
Les noies es van posar vermelles.
- Thanks a lot. - li va dir la Gemma.
- Do you know my mom? She's the best girl in the univers! - va dir tot fent-li un petó a Denise.
- Diu que la seva mare és la millor noia del món.
- Charming... - va dir Denise tot pessigant-li la galta.
- Encantador...
- A.J.! Come here! - Fàtima, la coreògrafa el cridava.
- See ya! - va dir l'A.J. mentre s'allunyava. Quan va arribar fins a la resta del grup va assenyalar cap a l'habitació. Aleshores tots es ven girar i les van saludar amb la mà.

- Ah! Marta no puc més! Demà els veuré, no m'ho puc creure! - va dir la Gemma.
- Jo tampoc! És massa! - la Neus també estava molt nerviosa.
- Bé, l'hauré de trucar per saber què hem de fer per arribar al "backstage". Agafa el diccionari que el necessitaré.
La Marta va respirar profundament, aquell moment era únic. Era 12 de juliol de 1999, els BSB actuaven al cap de 5 hores a San Sebastián. Va marcar el número de la targeta. Quan van contestar, va haver de fer grans esforços per no cridar. Reconeixeria aquella veu a km de distància, era ell.
- Yes? Who is there?
- Què diu Marta? - li preguntaven les noies.
- Que qui sóc. I am Marta, from Barcelona.
- Neus, tradueix, estic massa nerviosa per entendre'l - deia la gemma mentre connectaven l'altaveu del sense mans.
- Diu que és la Marta de Barna.
- Oh, Marta! How are you doing?
- "Com estàs?" - la Neus anava traduint.
- Good! Oh no! Fine, yes, fine! Thanks, and you?
- Diu que "bé, i tu?"
- Oh, a little bored. I'm playing at the game boy now, but this game is so easy.
La Gemma mirava atentament a la Neus, estaven a punt de tornar-se boges, quina veu...
- "Una mica avorrit. Estic jugant a la "game boy" ara, però aquest joc és molt fàcil".
- And you? Oh, one moment, <<¿cómo estás?>> - va dir amb el seu accent nord-americà.
- ¡Muy bien! - van contestar totes.
- Oh! You are with your friends?
- "Estàs amb les teves amigues?"
- Yes, we're listening your music. We are so... Gemma, busca nervioses! One moment...
- Nerviós, nerviós.... Ja està! Nervous!
- We are so nervous!
- Why?
- Because tomorrow is your concert!
- "Perquè demà és el vostre concert".
- Oh yeah, for me that's so natural.
- Ah, sí, per mi és molt natural.
- What we must to do? ... em sembla que no era així...
- Sorry?
- No t'ha entès!
- Oh, do you understand spanish?
- I'll try it!
- Tomorrow, ¿Qué tenemos que hacer? - la Marta li va dir ben lentament perquè la pogués entendre.
- Uhh... one moment. Howie! Come here please! I need help!
- Què fa?
- Està cridant al Howie perquè l'ajudi.
- What does <<¿Qué tenemos que hacer?>> means?... oh, ok! Don't go away please! Marta?
- Yes!
- Tomorrow, you must go to the St. Jordi at 4 p.m..
- "Demà, heu d'anar al St. Jordi a les 4 de la tarda."
- Ok but, ¿Cómo entramos?
- Howie: <<¿Como entramos?>>? ...Marta? Howie will explain to you, one moment, ok?
- Ok. Diu que el Howie ens ho explica.
- ¿Hola? - era inconfusiblement Howie.
- ¡Hola!
- ¿Qué tal estais?
- ¡Bien!
- Ok, mañana, tu debes ir a la taquilla. Tu debes mostrar tu backstage ticket to el chico de la taquilla. Unos chicos de seguridad les acompañarán dentro. Do you understand it?
- Yes, ok!
- I'll see you tomorrow, señoritas!
- "Ens veiem demà".
- Ok!
- Marta?
- Hi Nick"
- Ok, did you understand Howie?
- Yes, we did.
- Oh, I know this song! Are you listening "The perfect fan"?
- "Conec aquesta cançó, esteu escoltant "The perfect fan"?
- Yes, is a beautiful song.
- Yes, and do you enjoy the "Millennium"?
- "Sí, i us agrada "Millennium"?
- Oh yes! We think "Millennium" is your best album!
- "Sí, creiem que "Millennium" és el vostre millor album".
- Thanks. Now I must to say good bye. We'll go to rehearse.
- "Gràcies, ara he de dir adéu, anem a assajar".
- Ok, see you tomorrow.
- See ya!
- ¡Te queremos!
- Thanks a lot!

- Hola Dídac - va dir en Miquel quan aquest li va obrir la porta.
- Hola!
- Que hi ha la Marta?
En Dídac va assenyalar el pis de dalt tot arrufant el nas. De la porta de la Marta en sortia un so que li era familiar.
- A veure si a tu et deixen entrar a la fortalesa...
- Ah, que hi són totes?
- Sí, fan una sessió intensiva de BSB... Avui es queden a dormir i tot...
- Pujaré a veure si surten una mica.
- Ho dubto... que tinguis sort!
Conforme anava pujant l'escala, sentia més clarament la lletra de la cançó que estaven escoltant les noies. La porta de l'habitació estava tancada, va picar i la va obrir.
- Hola! Que podeu baixar el volum?
La resposta va ser contundent.
- NO.
- Està bé. Puc entrar?
- Compte no trepitgis les fotos!
Veure allò era tot un espectacle, havien empaperat totes les parets amb pòsters. L'aparell de música estava en voltat de CDs i cintes dels BSB, concerts, àlbums, singles... Al voltant de l'aparell de vídeo hi havia quatre cintes oficials i unes sis més gravades. Sobre el llit hi havia dos arxivadors plens a vessar d'articles; també hi havia àlbums de fotos, de cromos... Les noies seien al terres envoltades de fotos.
- Què esteu fent?
- Jo ordeno els pòsters - va dir la Marta.
- Jo penso com farem la pancarta - va dir la Gemma.
- Jo els estic dibuixant - va acabar la Neus.
- Per què voleu la pancarta? que no estareu al "backstage"?
- Sí, però durant el concert estarem a les grades per poder-los veure, al "backstage" hi serem abans.
- I què fareu amb les entrades que ja teníeu?
- La Sandra de classe ens les compra.
- Ah. Per què no sortim una estona?
- No! Ara tenim molta feina...
- Sí! Encara hem d'escriure els poemes.
- I fer la pancarta.
- I buscar les pintures.
- I ordenar tot això...
- I...
- Bé, bé. Ja ho he entès. Esteu histèriques...
- I tu com estaries?
- Ostres!
- Què?!
- Hi haurà un traductor? - es va exclamar la Gemma.
- Suposo, però no et preocupis, ells parlen una mica de castellà nosaltres d'anglès...
- Però jo el parlo molt malament i gairebé no me'n recordo.
- Doncs després ho repassem!
- No tindrem temps! Només queda una setmana!
Era increïble, si una setmana abans ja estaven així, com reaccionarien en veure'ls? El noi no volia pas ser-hi.
- No us empatxareu? Hauríeu de descansar de tants BSB...
- Com vols que ens empatxem? Si són únics!
- Són els millors!
- Sí, en tot el món!
- Mare meva! Me'n vaig abans de tornar-me ximple!
Mentre baixava les escales les va sentir cantar a cor què vols.
- "So many words, for a broken heart. It's hard to breath in a crimson love. Your every wish will be done..."
Al passadís s'hi va trobar en Dídac.
- No hi toquen, oi?
- Dones! No les entendràs mai!

- Oh Déu meu!
- No pot ser!
- No m'ho puc creure!
Els nois van obrir la port, estaven molt preocupats pels crits que havien sentit.
- Què passa??
- Ah! És genial!!
- És increïble!
Les noies no feien més que cridar.
- Gemma! - en Toni l'agafava per les espatlles - Gemma, per déu, deixa de plorar i digue'm què et passa!
L'única resposta que va obtenir va ser una mitja rialla i que li mostrés uns papers que tenia a la mà. El noi els va examinar, una carta en anglès, de qui era? Va mirar qui firmava: Nick Carter. Començava a entendre-ho tot. Va observar que les noies tenien unes targetes a les mans, però no va aconseguir que en deixessin anar cap. Va decidir llegir la carta.
- Tradueix-la en veu alta - va dir en Miquel - A veure si entenem què els passa.
- "Apreciada Marta. Com estàs? Bé, espero. Espero que et recordis de mi, sóc Nick. Creu-ho, no és cap mentida! L'última vegada, vam estar a la nostra habitació de l'hotel després del concert. Et va prometre que estaríem junts cada vegada que vinguéssim a Barcelona. Doncs, hem tornat altra vegada. Aquí hi ha la teva entrada de "backstage" i dues més per les teves amigues. Si ho vols, podem sortir després del concert. Aquí tens el meu número i el meu e-mail. Ens veurem aviat!" I aquí hi ha la targeta amb el nom i l'adreça d'aquest tío.
- M'estàs dient que per això heu cridat tant? - preguntar l'Edesi.
- De debò que no us entenc...
- Saps el que dius? - va dir la Neus - És ell! és Nick Carter! I li ha escrit una cara!
- I podrem estar als vestidors!
- Sí, i parlar amb ells!
La histèria les envaïa i els nois no sabien què fer per calmar-les,. No entenien res, total, ni tan sols coneixien aquells americans, i en canvi, perdien la raó per ells...

- Hola mare, ja he tornat!
- La Marta es va creuar amb el seu germà al passadís.
- Tens una carta sobre el llit, t'ha arribat aquest migdia per un missatger.
- De qui és?
- No en tinc ni idea.
Va entrar a l'habitació, va deixar la bossa al terra i va seure al llit. La carta no duia remitent, simplement hi havia el seu nom escrit amb molta cura amb un bolígraf verd. La va obrir i els ulls se li van omplir d'una brillantor màgica.

Dear Marta,
How are you doing? Fine I hope.
I hope you'll remember me, I'm Nick. Believe me, it's not a lie!
Last time, we were in our hotel's room after our concert. We promised you that we would meet you every time we were in Barcelona. So, we're back again.
There's your backstage ticket and two more for your friends.
If you want it, we can go out after the concert.
Here you have my number and my e-mail.
See you soon!

Les mans li tremolaven, les cames li feien figa, sort que estava asseguda; tenia suor freda i estava a punt de plorar. Va respirar fons, va agafar les claus de casa i va baixar l'escala intentant no alertar ningú. Quan va ser a la port va dir:
- Surto! Tornaré a l'hora de sopar!
I va marxar corrents cap a casa la Gemma. A mig camí hi vivia la Neus, així que va picar al timbre. La Neus va obrir la porta.
- Hola Neus! - va dir agafant-la de la mà - va, agafa les claus i anem!
- A on? Espera! Edesi, vine!
Els tres corrien pel carrer, dirigits per la Marta, fins que van arribar a casa de la Gemma, on hi havia en Toni en Miquel.
- Hola!
- Què hi feu aquí? - va preguntar la gemma.
- Vine!
La Marta va agafar la Gemma i la Neus i les va portar fins a l'habitació de la Gemma. Els tres nois s'havien quedat al menjador.
- Què li passa a la Marta?
- No ho sé, jo estava a casa de la Neus, de sobte ha vingut, l'ha agafada i ha començat acórrer.
- Sí que és estrany...
- Aahhhh!!!!
- Què són aquest crits?!
- No ho sé, pugem!
- Què deu haver passat?